Anem de Concerts

“Som una banda amb l’atreviment suficient per fer sempre el que ens ha donat la gana, tant en l’àmbit de composició com després en el de producció” – Yago, Mujeres

Martí, Pol i Yago de Mujeres a prop d’Es Gremi abans del LVC Fest 2013

Recuperam del nostre disc dur una entrevista inèdita amb Mujeres, realitzada a la seva darrera visita a l’illa al juliol de 2013 durant el LVCFest, un festival organitzat pel col·lectiu La Voz en Color, compartint cartell juntament amb Layabouts, The Parrots i Ceremoney. Curiosament, l’EP del qual ens parlaven editat amb Canadá Editorial, es va retardar fins aquesta primavera i compta amb alguns dels temes que segurament presentaran en el seu proper concert a Mallorca el dia

8 de novembre, de la mà de Maraca Club.

De manera anecdòtica, la primera vegada que vaig saber de vosaltres va ser gràcies (o per desgràcia) al meu ex quan un dia em va dir “Coneixes a Mujeres?”. Jo vaig pensar “Quines Mujeres? De quines Mujeres m’estàs parlant?”. Heu tengut problemes alguna vegada amb el vostre nom?

Yago: Problemes? Molta gent creu que som un grup de quatre ties, és la broma que et fa tothom. I després som, no ties, sinó tios molt durs.

Pol: Mai ens hem posat en problemes.

Yago: Molts, per no ser ties, es queden decebuts.

Actualment, l’escena musical està regida pel que sembla una moda o tendència de treure incansablement material nou cada dos per tres: cares b, singles, gravacions acústiques… Sembla que vosaltres us ho preneu amb una mica més de calma… en 2012 trèieu Soft Gems però, des de llavors, en què esteu ficats ara mateix?

P: No sé si ho fan molts grups, però som conscients que entre el primer i segon disc hem tengut un ritme bastant calmat. De fet, ara, ens volem començar a posar les piles i treure algun 7” i tenim idees per alguns temes i històries.

Y: El que passa, bàsicament, és que potser hem sigut tranquils a l’hora d’editar però després a l’hora de tocar hem sigut sempre una banda amb un ritme súper bèstia. De fet, després de sortir el primer EP, pràcticament vàrem deixar directament d’assajar i bolcàrem tota l’energia en girar i tocar. Després d’aquest estiu (2013) traurem un 7’’ de la mà de Canadá, quatre temes en castellà, així com les demos per començar a preparar l’àlbum. I alguna gireta hi haurà cap a novembre, també. Pensa que hem girat aquí i a fora i tampoc hem tengut gaire temps i costa fer els temes.

Volia evitar preguntar-vos per Black Lips, però ho haig de fer… No esteu cansats que se us compari?

P: Va ser al principi, perquè era la banda més coneguda de garage, a la gent li semblaven semblants i inevitablement se’ns compara. A excepció de qualque crítica de referència, la majoria de crítiques que hem rebut, encara que hi surti el nom de Black Lips, nosaltres trobem que no hi ha res a veure; hem anat més enllà, no ens hem limitat a fer garage pur i dur, sinó a fer composicions que van més enllà.

Y: Ha estat una cosa més de cara a la galeria que de cara a nosaltres. És bo trobar un punt en comú, i no em refereixo tan sols a la premsa, sinó també a la gent en general. Black Lips són una banda que deixa un llegat importantíssim, que va revolucionar l’escena al 2006, però l’important és que nosaltres treballem d’una manera diferent, sobretot a aquest país. Ens demanaven molt per ells al principi, però som una banda amb l’atreviment suficient per fer sempre el què ens ha donat la gana, tant en l’àmbit de composició com després en el de producció. Si la idea que et queda és que som els Black Lips espanyols, tal vegada podríem dir el mateix de Davila 666.

De fet, vaig estar mirant un antic reportatge que va treure Vice fa anys i vos anomenava els evangelitzadors de Black Lips espanyols del garage. No creieu que és molt injust encasellar-vos així?

Y: La comunicació moltes vegades tira per la via ràpida i el lloc en comú.

Ja que parlem de comparacions. Creieu que avui en dia és possible encara fer música des de zero, sense cap tipus d’influències o referències?

P: A la història de la música hi ha hagut sempre referències, res ha sortit del no-res.

Y: Especialment en els últims temps, hi ha aquesta tendència de la modernitat que un ha d’estar constantment inventant alguna cosa, reinventant-se i llavors un altre corrent de pensament que és el de la còpia, el pastitx i la sensació que tothom està escoltant el mateix. Entrem en un conflicte d’interessos en què es discuteixen coses increïbles. Hi ha molta gent que, per exemple, li encanta el grup Yuck i no entenc per què si tu estàs recuperant un so dels 60 tothom et fot canya amb el tema de la originalitat, però si en canvi fas un pastitx del so dels 90 això no funciona de la mateixa manera. Vaig llegir una vegada una entrevista d’un membre dels Strange Boys i el tio deia el mateix: “Si estigués interessat en Radiohead segurament ningú m’ho demanaria, però com que estic interessat en els Rolling Stones, tothom m’ho demana”. Tampoc crec que sigui important inventar o no inventar, perquè avui en dia ho pots escoltar tot. A tu t’importa que la Amy Winehouse tingués un so retro?

No, gens ni mica.

Y: Clar, si té un discazo! Si un vol fer duets o recordar a Frank Sinatra o fer Acid House i recordar les raves a Anglaterra, a mi em semblarà exactament el mateix.

P: És la idea. Buscar la novetat és una actitud que no té cap tipus de sentit.

Y: El projecte, per a mi, no guanya més entitat per molt avantguardista que pugui ser. Al final em sembla igual d’avantguardista que -per exemple- el Panda Bear, que tampoc està inventant res, perquè justament el que està fent és jugar amb una sèrie de conceptes. Per a mi, la clau resideix en la idea, per això li diem pop i no art.

Crec que se us pot considerar sense dubtes els referents del garage en aquest país. És curiós que, actualment, aquest corrent té com a diversos vessants la variant surf, la versió més rockabilly i la variant americana. Vosaltres, encara sent un referent, és difícil relacionar-vos amb una o un altra corrent. És alguna cosa premeditada que jugueu amb les tendències?

Y: A nosaltres el que ens interessava més era el so i la sonoritat, com una coctelera de so. Al Martí li agrada molt el so antic i per això volíem un grup centrat en les cançons, tenint al cap la idea de la cançó pop clàssica, sense que el grup sonés necessàriament clàssic sinó una mica més punk. Llavors, a partir d’aquí, s’ha convertit en una coctelera. A un disc podem obrir, com al Soft Gems, amb una cosa una mica més “trotona” semblant a Thee Oh Sees per després recuperar la música dels 50. Aquesta és la idea que tenim del garage i la música antiga. Es tracta de partir d’un punt i anar tirant, per exemple ficant un reverb semblant al de la Wanda Jackson, mesclat amb sonoritat psicodèlica per aconseguir una sonoritat vintage però portada a un nou lloc. Potser sí som un referent aquí, però el garage a Espanya ja té història, amb moltes bandes. A València hi ha molt moviment i a Gijón també.

Recentment, vau estar a Bèlgica, però torneu pel Micro Festival, torneu al setembre i aneu també a Holanda en aquest mes. Teniu el Benelux al vostres peus! D’on ve la relació amb aquests països?

P: Ens va contactar un promotor d’allà interessat en nosaltres i de fet volia la llicència del Soft Gems. A Brussel·les tenim un promotor que ens està movent per Europa, on actualment esteim tocant més, ens sentim bastant més còmodes i la gent ens tracta bastant bé. I que segueixi així! Però no és una casualitat, hi ha algú que s’està movent molt per tal que puguem tocar.

Crec sincerament que Barcelona ha desbancat a Madrid com a centre musical del país, sobretot pel nombre de festivals i noms importants que es porten a la ciutat. Però vosaltres que esteu dins, com veieu l’escena local, llevat de noms grans?

Y: Evidentment, la crisi ho ha tocat tot. Quan vam començar nosaltres costava trobar espais i ara s’ha intensificat. La gent està més apurada, li costa muntar coses i que les coses que munten arribin a funcionar i això fa que molta gent deixi de tocar. Sincerament, però, l’escena la veig bastant forta. Darrerament, una cosa en la qual m’he fixat molt, és en l’existència d’un rotllo obscur, amb so dels 80 tirant a punk com son Y (Ypsilon), El Último Vecino o tot el que porta Doméstica Records, i està per veure’s què passarà.

P: A Barcelona no hi ha una sola escena, n’hi ha centenars.

A la web Anem de Concerts tenim una pregunta fixa que fem en totes les entrevistes i és que ens heu de dir tres projectes, productors o bandes amb que vos agradaria tocar, col·laborar o participar.

P:Joder! Fer una gira amb Milk Music seria bastant increïble, sobretot ara que he començat a fumar herba, crec que aniria bastant bé.

Y: A mi m’agradaria molt amb els Dead Ghosts. És un grup de Vancouver amb una gran sentit de germanor amb qui vam tocar quan van venir a Barcelona. I com que tenim moltes ganes de fer qualque cosa per Estats Units, a mi m’agradaria molt fer qualque cosa des de Vancouver fins a Austin. Em fliparia.

P: Una producció amb els Ty Segall també molaria molt. I amb algú més pròxim i local, Yago?

Y: M’agradaria molt fer més dates amb els Novedades Carminha, amb qui vam coincidir a Madrid i Barcelona i va ser molt divertit. A nivell de producció amb el Sergio de Pegasvs que grava els discos molt bé. I amb el Sergio Dalma (rialles). M’agradaria molt que una cançó nostra la cantés el cantant de Manos de Topo.

Martín: Jo no he parlat fins ara i m’agradaria girar amb Juan Luis Guerra. Per a mi seria l’hòstia perquè m’encanta.

P: I un “toma y daca” amb Manel en acústic!

Y: Això, de fet, va estar a punt de passar. Hi ha una web, Ornitorrincos, que fa un format molt divertit ajuntant dues bandes i cada banda toca una cançó de l’altra. Tenim una mica de relació amb Manel i hagués estat bastant catxondo, però…

P: Però és el que tenen les agendes.

Heu estat diverses vegades a l’illa. Com us pinta el LVC Fest?

Y: Hem vengut quatre vegades! No coneixíem LVC i tenim moltes ganes de tocar. És una llàstima tocar en sala i no aprofitar el rotllo berbena. L’any passat al Jarana va ser molt divertit, perquè venir aquí a l’estiu és l’hòstia.

Idò, curiosament, aquest proper dissabte 8 de novembre de 2014, Mujeres tornaran venir a actuar, però serà de la mà del Maraca (abans Jarana) i en sala (a pesar de que amb el clima que tenim aquesta tardor, ben bé podria celebrar-se el concert en un escenari exterior).

Els acompanyaran Lady Moura, la nova referència de Maraca Records, que combina sons psicodèlics amb folk. Nyé i Niño Caracol s’encarregaran de posar música després dels concerts per a completar la festa amb més ball.

Tot a partir de les 23h i amb aforament limitat, per la qual cosa és recomanable adquirir les entrades anticipades a Pasatiempos i Civitfun al preu de 8 euros.