Anem de Concerts

“The Marzipan Man s’acaba convertint en un grup o altre segons la gent que hi toca” – Jordi Herrera, The Marzipan Man.

Jordi Herrera és la titella utilitzada per l'home de massapà per interpretar les seves cançons

De música, personatges, personalitats i ciència ficció hem parlat amb Jordi, que actuarà als Singloncerts en format home orquestra. (esdeveniment facebook)

-Bé Jordi, començarem parlant del temps, ja que fa molts de dies que gairebé no veim el sol a Mallorca. Tu deus estar-hi acostumat, havent viscut temporades a Londres.

Vaja, la veritat és que a Anglaterra és així tot el temps. De fet, a mi m’agrada que plogui, però aquí plou massa poc i allà està bé, però també em supera. Una cosa que té Londres si hi vas de vacances és que fa bon temps. És a dir, aquí tothom se n’hi va quan és l’hivern i fa mal temps, però quan jo hi he anat a l’estiu de vacances he trobat bon clima. Ara bé, en el moment en què et quedes a viure, a l’endemà ja plou. És una cosa típica, sempre m’ho comenta la gent que viu allà.

-”The Marzipan Man 3” és el tercer volum de la trilogia ensucrada. Per què ensucrada?

Ah, per la pasta del massapà. Res, una tonteria més de les meves. Així com hi ha la trilogia èpica, la trilogia del misteri, idò jo l’he anomenada la trilogia ensucrada per poder donar-li un atribut en comú.

-A més, a la web del grup comentes que és un àlbum de festa per a nins… Com recordes les vostres infàncies? Tens algun record de què s’escoltava a les festes infantils?

Darrerament, els dibuixos animats moderns per a nins petits, trob que són molt educatius. Jo tenc record que abans no ho eren tant. Tom i Jerry, Don Gato… eren molt ‘rasca y pica’, com els Simpsons. La idea era fer un disc per a nins amb una aparença exterior inofensiva, de cantons rodons, però la veritat és que serà un disc de sabotatge, per a què el nin es torni histèric. Jo pens que una festa de nins com Deu mana seria la que acaba amb les parets pintades, tot el menjar per terra, el tocadiscs romput i tots els nins castigats. Però avui en dia es pot dir que són festes de pares, ja que veus a tothom ben assegut.

- L’home de massapà és un personatge de conte i els contes sempre amaguen una moralitat. Quina moralitat podem extreure de “The Marzipan Man 3″?

Bé, el primer disc tracta del personatge que explica els seus contes des del seu amagatall. En el segon disc, ha sortit del seu cau i fa fotografies de persones i conta un poc el que està veient. En el tercer disc, la idea que tenc és que el personatge ja se n’ha anat de la Terra, ja no vol viure ni com un animal, ni com una persona. Parteix a cercar qualcuna conclusió, igual que quan es va descobrir Amèrica, però encara no la sabem. Els tres discs són bastants psicodèlics, però en aquest tercer el personatge veu coses que tenen un reflex amb la realitat, que fan que flipi en veure coses incomprensibles. És com les pel·lícules de ciència ficció, on veus els mateixos humans però amb altres pentinats, o els típics ‘monstruitos’ que s’assemblen… Com veus, encara està en el procés del viatge i no podem treure cap conclusió o moralitat.

-Però ja sabem què en pensa del món exterior? Val la pena seguir descobrint-lo o tornarà aviat sota les arrels de l’arbre?

És un viatge sense retorn.

-A The Marzipan Man s’hi van incorporar en Toni (Cobretti) i en Dani (Spies), tots dos membres de The Last Dandies amb qui també toques. Supòs que deu quedar tot a casa, però com es viuen tants canvis de formació, si també tenim en compte a Satellites?

Bàsicament, a The Marzipan Man estic gravant jo tots els instruments. Aleshores, la formació bé a ser d’acompanyament en directe, com si de músics de sessió es tractàs, ja que jo no puc tocar tots els instruments. Així que al final, The Marzipan Man s’acaba convertint en un grup o altre segons la gent que hi toca. És a dir, amb Toni i Dani és un grup, amb Púter i Emmanuelle sona com un altre grup… La meva idea seria, o tocar-ho tot sol, o bé amb un grup molt nombrós, i així sonar com The Marzipan Man, en lloc de cap on tira cada grup petit segons els músics que ho formen, que pot ser uns cops més rock, altres més pop… Per això, ara estic intentant tocar totes les parts instrumentals en format one-man-band, cosa que no resulta senzilla.

- De fet, com equilibres un projecte amb un altre? No és estrany el passar d’esser líder d’una formació amb uns i amb altres no?

Doncs, és més fàcil no ser líder d’una formació. Crec que és interessant poder passar d’un costat a l’altre. De vegades, també hi ha un poc de tòpic de rock’n’roll, però normalment el cantant és el més imbècil del grup i és perquè té aquesta posició de líder. És poc agraïda, en el sentit de que com ets el que prens la darrera decisió, a vegades has de tallar les ales als altres músics i pots quedar com l’imbècil del grup. Per això està bé passar a l’altre costat i veure com, quan tu ets el guitarrista, el cantant és un cabró, així com també un baixista, bateria o guitarrista passar a ser cantant i experimentar que no és tan fàcil. En definitiva, és molt més senzill està en la posició de músic i només preocupar-te per interpretar la cançó fent sonar les notes i acords que pertoquen, sense haver de prendre decisions.

 

 

-Jordi, no sé si estàs familiaritzat amb Fernando Pessoa, un autor portuguès que escrigué sota tantíssims pseudònims que diuen que mai s’arribarà a saber la seva vertadera personalitat. Amb tu Jordi, tenc una mica la mateixa sensació: t’amagues rere els diferents projectes on col·labores. Quin és el Jordi Herrera “bo” (si hi ha un Jordi Herrera “bo”…)?

Je je, bo? No n’hi ha cap de bo, tots són dolents. Però bé, tots són el mateix Jordi. El que un veu és el que un veu.

-Però no hi ha un personatge: en Jordi de Marzipan, en Jordi dels Last Dandies…?

Bé, sí que hi ha un poc de personatge. A més, aquest personatge acaba ocupant la teva personalitat. Per exemple, si ets dentista, tothom et veu com un dentista i quan veuen unes dents ja pensen amb tu, saps? És una pregunta difícil de contestar. Crec que es basa més en les comparacions. Mira, hi ha un grup anglès que es diu Broadcast que va treure només quatre discs i la cantant anava fent cançons sobre distints personatges i es ficava molt en ells. Fins i tot, al darrer disc va arribar a dir que havia descobert que, en el sentit literal del terme, estava posseïda per distintes personalitats i que ja no cantava ella. Després es va morir i no sabem la conclusió.

- A la web tenim una pregunta fixa que feim a totes les entrevistes i és que ens diguis tres projectes, bandes o productors amb els que t’agradaria tocar, col·laborar, gravar o participar…

Home, és que amb qui m’agradaria fer-ho me faria vergonya. Preferiria col·laborar amb qualcú de qui no fos fan. Més bé els duria el cafè i m’agradaria utilitzar els seus equips i instruments. Però bé, per contestar a la teva pregunta, m’agradaria gravar amb Steve Albini, amb John Paul Jones (el baixista de Led Zeppelin) o amb la banda amb què en Santana va tocar al Woodstock, entre d’altres. Però tampoc m’interessa massa perquè la fantasia acostuma a superar la realitat…

-Per cert Jordi, es comenta en petit comitè que has fet un pacte amb el diable… Ets el vertader Dorian Gray?

Ja ja, va ser un pacte defectuós. Estaria bé que aquest pacte estàs disponible, així per e-mail… Segurament tothom s’hi apuntaria. Per cert, el llibre és boníssim. Més bé jo diria que en Dorian Gray és en Tom Cruise, que és el mateix tio des dels anys 80 i actualment encara fa pel·lícules d’acció, a diferència de n’Stallone que, encara que també en faci, està més tocadet, tot ostiat.