Anem de Concerts

Tocaria amb Sonic Youth, seria perfecte. De fet em vaig trobar amb Lee Ranaldo a Nova York i li vaig donar el nostre disc.

Tomeu Coll dels Misery Strings

Entre ensaïmades, berenars i revistes dominicals, parlam amb Tomeu Coll de darreres tecnologies, musicòlegs, però sobre tot de (la seva) música i del seu grup Misery Strings, qui el proper setembre llançaran segon àlbum i que estaran aquest dijous als SINGLONCERTS de Binissalem.

D’on ve el títol “Misery III”?

No acaba de ser veritat que el disc sigui “Misery III”. No és definitiu. Quan vàrem fer el teaser de promoció del videoclip encara no teníem títol i a efectes no oficials és el disc número tres, perquè abans de “Adventures in Badlands” teníem “Smiles and Misery in Stereo”, que no va sortir físic però vos podeu descarregar al nostre bandcamp, així que de manera provisional posàrem Misery III, però tenim altres títols. A més, hi ha molts altres grups que han utilitzat el III . Encara que no sigui definitiu està bé que es creïn expectatives (riu).

En principi la data que s’ha anunciat per al disc, és el proper setembre. Ara mateix, com duis el procés de gravació i producció? En quin punt vos trobau?

Ara ja està tot gravat. Falta la masterització, que és una feinada, i alguna coseta més.

En relació a la vostra música, tan damunt de l’escenari com fora d’ell, la vostra presència és certament misteriosa. És una cosa que hagueu decidit per quòrum o té més a veure amb les vostres personalitats individuals?

Ens surt i és una cosa molt natural. Pot ser és una percepció que sols tingui jo mateix, però quan et poses a cercar informació a internet quan t’agrada alguna cosa, sols trobes la informació dels mitjans o que ha posat el grup. Tot es tracta de crear unes expectatives, perquè en realitat no coneixes aquesta persona, no has xerrat mai amb ella, no saps a quin punt està de la seva vida. D’aquí aquest món que envolta a Misery; aquest ambient misteriós que envolta a Misery Strings és culpa dels dibuixos, d’aquest univers que contam. No està creat aposta, però aquest univers ho té: són històries que d’entrada són secrets que ningú ha contat mai i nosaltres ens atrevim i ho feim. Tenim lletres molt elaborades (riu).

La personalitat de Captain Misery quina importància té dins el grup? Què podries contar d’ell?

Dels tres membres que iniciàrem Misery som en Miquel, ell i jo, i bàsicament som amics de fa molts d’anys, així que a partir d’aquesta proximitat va néixer Misery. En Miquel feia música per un costat, jo feia música per un altre costat i Captain Misery estava enmig, així que va ser ell qui ens va dir que hauríem de tocar junts. Tot i que en Miquel sap molt de gravació i de qualitat de so i jo soc un desastre, vàrem començar a tocar junts. Per això la seva importància és que sempre ha estat amb nosaltres. Encara que no toca cap instrument és com un membre més del grup.

Ja que parlam de col·laboracions artístiques, tu particularment ets fotògraf. Com desenvolupes ambdues disciplines? Trobes que son complementàries o les enfoques com a dues parts diferents teves? Com relaciones una i altra?

Com a fotògraf si ara vos ficau a la meva pàgina web www.tomeucoll.com hi ha un àlbum anomenat Badlands on la majoria de fotos són la història del primer disc de Misery Strings “Adventures in Badlands”. Són les fotos que podrien il·lustrar el disc amb imatges de la realitat. Però ambdues serveixen per transmetre el que em crida l’atenció dels voltants i la realitat, una musicalment i l’altre visualment amb la fotografia, però sempre van juntes. De fet, esteim pensant en fer bandes sonores per projectes de pel·lícules o vídeos multimèdia amb fotos i vídeo. Crec que estan molt enllaçats tant fotografia com música, sobretot seguint les paraules del fotògraf Ansel Adams, qui deia que la fotografia, igual que la música, constava de dues coses: la composició i la interpretació. En la fotografia, la composició seria el moment de la presa de la foto i la interpretació el moment de positivar la imatge, és a dir, fer-la més clara, més obscura, el to, si vols sèpia… Així que trob que són molt consonants.

Fent la vista una mica enrere, després de tot el procés del Proyecto Demo 2010, sembla que no vàreu seguir la inèrcia que en un primer moment vos va donar RNE. Ha estat per algun motiu? Vos sentíreu pressionats?

Mai vàrem voler passar res per davant el gaudir el que estàvem fent i no volem tenir cap tipus de pressió, perquè baix pressió no funcionam, i crec que cap grup baix pressió pugui funcionar bé del tot, perquè necessiten, sobre tot, tranquil·litat. La nostra prioritat sempre ha estat ‘anem fent’ i això durarà sempre, perquè és un producte que ens agrada a nosaltres com a músics. No pensam en la música com a negoci i fer concerts per aquí i per allà, estar tot el dia en marxa. Ara és la primera vegada que sortim de Palma i anam a Binissalem i tenir un públic diferent ens agrada. Mai ens plantejàrem tocar pels pobles de Mallorca perquè, per exemple, quan tocam a Sant Jordi no els agrada aquesta música i venen perquè ens coneixen… i a riure’s de nosaltres. Per això, als pobles no sabem que passarà!

Com a banda sempre vos heu localitzat a Sant Jordi i dins el Pla de Mallorca, però per un altre costat la vostra música és d’arrels americanes i surenyes. Ja que vos desvinculau una mica dels centres musicals de l’illa (com puguin ser Palma o Manacor), no teniu una sensació certament apàtrida a l’hora d’escriure música?

Un dels nostres referents és madò Antònia Buades, que per la seva forma de cantar me va marcar. Per tant tenim un referent de les illes. Més que arrels americanes, que igualment en podem tenir, així com també tailandeses perquè tenim instruments d’arrels tailandeses, bàsicament el banjo, que és l’instrument que més fa definir la nostra música com americana, és un instrument africà, així que apàtrides ho som totalment. A més, mai he sentit cap tipus d’afecte per cap pàtria encara que puc sentir unes tradicions, però no m’identific amb cap bandera.

A la nostra web tenim una pregunta fixa. Anomena tres projectes o bandes amb que t’agradaria tocar, col·laborar o participar.

És molt difícil triar aquestes coses. Tocaria amb Sonic Youth, seria perfecte. De fet em vaig trobar amb Lee Ranaldo a Nova York i li vaig donar el nostre disc. Després de quatre anys de passar sovint per davant el seu local d’assaig, un dia quan anava cap a casa, me’l vaig trobar a un pas de vianants. Just acabava d’intercanviar a una tenda de discs, precisament, el primer vinil dels Sonic (que encara no tenia) pel disc dels Misery, difícilment trobable a Nova York (riu). Figura’t, després de quatre anys de dur el vinil dels Misery dins la maleta per al moment en que me’l trobés, just l’acabava de canviar, així que no duia el nostre sinó el seu!

Va ser curiós, perquè el dia que nosaltres presentàrem el disc al teatre Sans ell tocava a Lloseta. Després de dir-nos la quantitat de públic que hi va anar, n’hi havia més al nostre concert. Així que li vaig demanar disculpes i li vaig dir que si hagués tocat a Palma hi hagués anat més gent, que això és el truc (riu). Quant als altres dos, triaria Captain Beefheart i Incredible String Band.

Finalment, quins són els vostres plans més immediats entre el concert al SINGLONCERTS i la sortida de “Misery III”?, entre cometes…

O Hanging Kids, que també m’agrada. Bàsicament preparar tot el que serà la sortida del disc, que sortirà en vinil i tot, amb tot el disseny, que encara que està molt avançat falta la paginació, i decidir quina serà la millor forma per treure’l. També, començar a preparar la presentació que serà a un lloc que encara no podem dir, perquè com que no és segur, no podem crear falses expectatives. Serà especial, fora de Palma i amb altres grups, perquè només es treu un segon disc una vegada en la vida!

http://informaticaxisco.com/